BEDROOM

FANG de BEDROOM

El fang no embruta; regenera. El fang dels camins després de les passes i la pluja, de la ceràmica quan balla al torn, damunt l’epidermis tot llevant les cèl·lules mortes i les toxines; el fang reparador i creador, que estrena vida. El fang és l’aigua amb argila, la terra molta, soluble, fràgil i mutant, i aquesta terra - la natural -, la que s’allunya del formigó, l’asfalt i el ciment urbà, segons l’Albert Aromir, és la veritablement habitable. També ho és aquest disc, la cinquena referència publicada de Bedroom, el més vitalista, entusiasta i exultant de la seva trajectòria.
Fang és un disc escapista d’una mundanitat impostada, d’un sistema insostenible de matèria innecessària i de falsos paradigmes reconfortants. Fang és un cant als orígens, un retorn a la pre-matèria i a la certesa dels horts, les llavors i les fruites, la magnitud del mar de Tossa i les pells madurades al vent i al sol. Cançons que amanyaguen aquests bàsics més sensibles i també els ètics i morals, que apel·len a la innocència pura, la dels marrecs, lluny del dogma, els privilegis i estaments que segmenten la societat i ens desequilibren.
Paisatges iconoclastes i atapeïts de personatges i fenòmens ja ancorats en l’imaginari de l’Albert Aromir, niuat d’imaginació, amb llapis esmolat i el pap ple de preguntes: les qüestions que es formula l’individu quan s’endinsa sol en el món i el temps.
Com un esclat sonor entre les arbredes, Fang és un experiment també musical i estètic: reposa en càlides melodies de pop assolellat, en la cançó i el nou folk, amb picades d’ullet als sempre predilectes Mount Eerie i Phil Eelverum. Gravat als estudis Caballo Grande, a l’esquelet vertebral de les cançons composat per l’Albert Aromir i amb la veu aspre i dolça alhora, s’hi sumen les guitarres vibrants amb ressonàncies del rock dels 90 d’en David Sagarzazu, els baixos poderosos de l’Edu Campos, les bateries cavalcants d’en Jordi Irízar, els pedal steel magnètics de l’Ivo, la trompeta vaporosa d’en Cristian Pallejà, els cors i el cor resplendents de la Núria Muntaner, i l’abric de teclats d’en Ferran Resines que, juntament amb l’Albert, van ser els orfebres de la producció exquisida i els arranjaments del disc.
Com el fang, l’estat abans de la solidesa, també aquell instant modelable en què encara tots els propòsits són possibles i la felicitat potser més a l’abast del que ens havia semblat. Són cançons que ens conviden a un recomençar concret, desprès i després de les coses, amb les úniques provisions importants per reflorir un cop passen els hiverns: el gest, l’habilitat i les ganes; perquè, com canten els últims versos de ‘Pioners’, ‘Aquí fa molt fred. Vine’m a veure, que et pago tot el bitllet’.

Mireia Madroñero
Foto: Victor V

https://bedroombcn.bandcamp.com/